Handbol Claret (18) – PB Montmeló IM (22)
Partit jugat el dissabte 24 de novembre de 2018 al Complex Esportiu La Bàscula de Barcelona.
Primer volia titular aquesta crònica com «David contra Goliat», però després he pensat que millor seria dir «sí, podem!!». Perquè és una derrota molt honrosa, amb clar regust de victòria moral. Perquè els nostres jugadors van fer una demostració impressionant de rauxa i de caràcter, lluitant com mai front un equip on gairebé tots els seus jugadors eren més alts i més forts, cosa normal quan la diferència d’edat és tan evident. Aquest fet va condicionar el partit des d’abans de començar: quan els nostres jugadors van veure als rivals a pista, van trobar una primera explicació de per què el Montmeló havia guanyat tots els seus partits per una àmplia diferència de gols. I psicològicament, ja començàvem el partit perdent. Dic això sense menystenir la qualitat individual i col.lectiva de l’equip rival, que van quedar paleses durant el matx.
El partit va començar amb una demostració d’intensitat i força per part de l’equip rival, obtenint ells un bon grapat de gols de renda a favor. En atac, ells circulaven bé la pilota, fent ús de bons i potents llançaments llunyans; en defensa, ens pressionaven ben a dalt, impedint que féssim atacs fluids. La intervenció ben aviat del nostre entrenador va fer entendre als nostres jugadors que havíem de tornar al partit i jugar-lo, apretant més en defensa i movent-nos millor en atac. I ho van fer fins a la fi del partit. I van demostrar caràcter. No per a fer perillar excessivament la victòria rival, però sí per impedir que ens passessin per sobre. Vam tenir alguns contraatacs sense èxit, gràcies a la intervenció encertadíssima del seu porter. Qui sap què hauria passat si ens haguessin entrat els dos penals errats o les sis pilotes al pal?
El partit va ser molt intens, com era de preveure tant bon punt un equip fa ús -legítim- de la seva superioritat física i l’altre no dóna el seu braç a tòrcer. L’ àrbitre va sancionar els dos equips amb unes quantes exclusions per banda, amb tarja groga pel nostre entrenador i dos minuts a l’entrenador rival, i amb una tarja vermella i una de blava mostrades al Montmeló. Es va jugar fort, però amb esportivitat.
A nivell tècnic, sota la meva modesta opinió no vam fer un mal partit, però tampoc el partit de la nostra vida, potser és que no vam poder. Tot i algunes jugades de molt mèrit, no vam gestionar bé les situacions de superioritat numèrica i no sempre vam buscar si algun company estava desmarcat, com es va produir més d’un cop. No es tracta de fer esvair les virtuts individuals de cada jugador, però sí d’incorporar un sentit col.lectiu al joc que ens recordi que juguem tots, i que si se’ns tiren a sobre dos jugadors rivals segur que un dels nostres està desmarcat. Per a aconseguir això no solament hem d’estar pendents del nostre entorn més immediat, hem de donar diferents opcions als nostres moviments i passades, i per fer això és fonamental mirar primer, i decidir després. No és fàcil, però s’ha de provar i practicar. Si ho assolim, res més cal afagir-hi el caràcter dels nostres infantils i la bona tècnica individual -que millorarà amb el temps- per a somiar amb un equip que ens pot donar moltes alegries.
Ben fet nois! No heu guanyat, però com si ho haguessiu fet. Estem orgullosos de vosaltres. L’ ovació que us vam dedicar en acabar el partir així ho demostra. I n’han de venir més…
